DOSSIER DE CLIMATOLOGIA HISTÒRICA.
PAUTES METODOLÒGIQUES I PRIMERS RESULTATS DE LA RECERCA A CATALUNYA (1990-1999)

Dr. Mariano Barriendos(*)
Grup de Climatologia
Universitat de BarcelonaE S Q U E M A

1. La climatologia històrica. Fonts i mètodes
    1.1. El patrimoni històric documental i el sistema d’arxius
    1.2. Tipus de fonts documentals
    1.3. Tipus d’informació obtenible
    1.4. Mètodes per a construir sèries climàtiques

2. La recerca en climatologia històrica a Espanya
    2.1. Iniciatives esporàdiques (1850-1970)
    2.2. La recerca a l’àmbit universitari (1960-1990s)
    2.3. L’Activitat recopiladora a Catalunya. La recerca a la present dècada

3. El sistema de rogatives per motivacions ambientals
    3.1. Mecanisme institucional
    3.2. Nivells d’intensitat
    3.3. Casos d’exemple

4. Els resultats. La dinàmica climàtica plurisecular
    4.1. Cronologia climàtica del present interglaciar
    4.2. La dinàmica interanual dels darrers 500 anys. La miniglaciació

5. Les observacions meteorològiques instrumentals antigues
    5.1. Les iniciatives il.lustrades per a endegar xarxes d’observadors
    5.2. Les primeres observacions sistemàtiques a Espanya

6. Els riscos climàtics
    6.1. Aspectes genèrics
    6.2. La sequera
    6.3. Les inundacions
    6.4. Les onades de fred

7. Bibliografia

8. 20 idees-clau de la climatologia històrica1. La climatologia històrica. Fonts i mètodes

1.1. El patrimoni històric documental i el sistema d’arxius

L’aspecte bàsic a considerar en les recerques en climatologia històrica a l’àmbit de la Mediterrània és l’immens patrimoni documental on es contenen informacions susceptibles d’ésser utilitzades en qualsevol anàlisi paleoclimàtica o paleometeorològica. Fins i tot cal considerar que tots els documents, encara que de forma casual o indirecta, poden contenir referències a alguna circumstància meteorològica.

Testimoni d’un dels investigadors més prestigiosos a Europa, recentment desaparegut, indicant les possibilitats de l’especialitat al nostre ámbit geogràfic:
“It is greatly to be hoped that the documentary archives of the Spanish and Italian cathedralswill some day be systematically studies for what they may contain in the way of direct information on the climatic history of the Mediterranean region” (Lamb, 1982, p. 197).

1.2. Tipus de fonts documentals

Ventall de fonts documentals utilitzables a Europa:
-- Sagues i llegendes (fonts literàries)
-- Cròniques, anals i dietaris (fonts particulars)
-- Actes municipals i documentació administrativa (fonts municipals i eclesiàstiques)
-- Llibres de comptabilitat d’explotacions agràries (fonts patrimonials i fiscals)
-- Documents personals amb observacions esporàdiques o intermitents (fonts diverses)
-- Dietaris meteorològics i diaris de mesuraments (fonts particulars)

La disponibilitat de fonts documentals i la seva densitat d’informació obtenible, limita la taula anterior a la Península Ibèrica als apartats de:
-- Cròniques, anals i dietaris
-- Actes municipals i documentació administrativa

1.3. Tipus d’informació obtenible

a. Tipus d’informació segons la seva procedència
    a.1. Física (fenòmens naturals de tota mena)
    a.2. Biològica (plagues i epidèmies)
    a.3. Antròpica (tot el relacionat amb l’agricultura i d’altres activitats, com el transport)

b. Tipus d’informació segons el seu caràcter
    b.1. Informació directa: els registres meteorològics qualitatius i instrumentals
    b.2. Informació indirecta: els registres proxy-data

c. Fenòmens meteorològics identificables
    c.1. Informació tèrmica (escassa e inhomogènia)
     dèficits tèrmics: onades de fred
     excessos tèrmics: onades de calor
    c.2. Informació hídrica (qualitat òptima però limitada sovint als episodis extrems):
     dèficits hídrics: sequeres
     excessos hídrics: inundacions

1.4. Mètodes per a construir sèries climàtiques

Criteris de qualitat de P. Alexandre (1987) per a seleccionar fonts documentals:
-- Testimonis contemporanis als fets per a evitar subjectivitats, exageracions, confusions, etc.
-- Fonts documentals originals per a evitar errors de transcripció, traducció, selecció, impresió, etc.

Criteris de selecció d’E. Le Roy (1967) per a determinar informacions susceptibles de generar sèries de dades climàtiques:
-- Tipus d’informació que provinguin de sèries documentals contínues
-- Informació generada amb criteris homogenis al llarg del temps
-- Informació mínimament quantificable
-- Informació perfectament datable

La recerca desenvolupada es pot sintetitzar en cinc fases de treball:
-- a. Consulta de les fonts documentals adients.
    Transcripció i digitalització de la informació de caire meteorològic/climàtic.
-- b. Objectivització i quantificació de la informació per a obtenir sèries climàtiques.
-- c. Tractament estadístic de les sèries per a obtenir índexs climàtics.
-- d. Elaboració dels materials gràfics i cartogràfics adients.
-- e. Interpretació dels resultats.

2. La recerca en climatologia històrica a Espanya

2.1. Iniciatives esporàdiques (1850-1970)

-- Plantejaments metodològics de recerca sistemàtica no continuats a mitjans segle XIX: Manuel Rico Sinobas
-- Recopilacions documentals sense criteris específics, 1900: Horacio Bentabol
-- Interpretacions deterministes de la informació climàtica històrica, 1950s: Ignacio Olagüe
-- Iniciativa de recopilació quasi sistemàtica coetànea als treballs moderns, 1960-1970s: Josep Maria Fontana Tarrats

Llistat d’obres mecanoscrites inèdites de J.M. Fontana Tarrats. Constitueixen una important eina per a introduir-se a diferents arxius i fonts documentals d’arreu d’Espanya amb potencial interès climàtic

2.2. La recerca a l’àmbit universitari (1960-1990s)

-- 1960s. Emili Giralt Raventós
Primeres indicacions de la potencialitat dels proxy-data climàtics continguts a la documentació.
-- 1970s. Jornades científiques de l’AME a Tarragona
Aproximació a les fonts. Estudis parcials no quantitatius d’introducció al tema.
-- 1980s. Lluís M. Albentosa
Primer estudi d’abast temporal i espacial limitat però amb criteris de recerca sistemàtica i primeres interpretacions climàtiques mitjantçant procediments quantitatius.
-- 1994. Presentació de dues tesis doctorals a Espanya sobre l’especialitat:
M. Barriendos, Catalunya, segles XV-XIX
F.S. Rodrigo, Andalusia, segles XVI-XVII

2.3. L’Activitat recopiladora a Catalunya. La recerca a la present dècada

La recopilació d’informació és una tasca feixuga i costosa. Els ritmes de treball són lents atesa la ingent disponibilitat documental existent als arxius i la necessitat d’accedir personalment als manuscrits originals:La recerca en xifres a Catalunya:
-- Només a l’àmbit municipal hi ha arxius o fons documentals a més de poblacions .. 120
-- Els projectes i recerques en curs pretenen asumir la catalogació i identificació de fons documentals amb informació climàtica a prop de .. 40 poblacions
-- A l’actualitat es disposa de la informació climàtica completa de .. 8 poblacions

Cobertura temporal de les sèries proxy-data disponibles

3. El sistema de rogatives per motivacions ambientals

L’aprofitament de les cerimònies de rogatives per motivacions ambientals té un potencial evident per a la recerca paleoclimàtica per tot el conjunt d’aspectes positius que caracteritzen la generació d’aquestes expresions religioses i el seu registre i conservació en documents oficials seriats (Martín Vide i Barriendos, 1995):

a. Credibilitat de la rogativa com a manifestació de quelcom ambiental
-- Com a manifestació cultural es compensa:
Pànic social (-) / Control institucional propi de les societats d’Antic Règim (+)
-- L’entramat d’interessos institucionals es compensa:
Afany de protagonisme per part de l’Església (-) / Cost econòmic per als Ajuntaments (+)

b. Fiabilitat absoluta del registre documental
-- Proximitat de les institucions implicades al fet propiciador
-- Fe d’autenticitat d’un notari públic als registres documentals
-- Possibilitat de conservació òptima dels documents

3.1. Mecanisme institucional

De forma sistemàtica, cada rogativa requeria engegar un mecanisme per a determinar la convocatòria oficial que implicava diferents institucions, cadascuna amb unes responsabilitats i unes atribucions perfectament definides. Malgrat el consum de temps que en totes èpoques comporten els procediments burocràtics, la preparació d’unes rogatives podia enllestir-se en terminis mínims, d’1 a 2 dies.

3.2. Nivells d’intensitat

Les rogatives que havien de lluitar contra circumstàncies climàtiques greus arribaven a desenvolupar-se en diferents formats litúrgics en relació directa a la gravetat dels impactes que el fenomen climàtic podia ocasionar a la comunitat humana. Aquest sistema de graus d’intensitat perfectament identificable pel tipus d’actes litúrgics convocats permet una quantificació mínima dels fenòmens estudiats. Es poden trobar les lògiques diferències d’advocacions utilitzades (relíquies i imatges de sants locals d’especial veneració), lligades al folklore local o regional, però la uniformitat general facilita el desenvolupament d’anàlisis comparatives.

Qualsevol altre modificació substancial dels procediments, per causes alienes o d’organització interna de les cerimònies litúrgiques de l’Església, restava sempre degudament justificada a la documentació on s’enregistraven les determinacions per a fer les rogatives

3.3. Casos d’exemple

Dues ciutats importants, com Barcelona i Tarragona, presenten un esquema molt semblant en el desplegament de diferents tipus de cerimònies per a les rogatives “pro pluvia“. L’únic element que introdueix un canvi important és l’ordre del Vaticà de realitzar immersions en aigua de relíquies i imatges l’any 1619 per tal d’evitar el seu deteriorament. Totes les poblacions substituïren les immersions per cerimònies equiparables en solemnitat. A Catalunya de forma molt general hom adoptà les exposicions del Santíssim Sagrament.

4. Els resultats. La dinàmica climàtica plurisecular

4.1. Cronologia climàtica del present interglaciar

Des del moment del darrer màxim glacial, fa uns 18000 anys, hem entrat en un interglacial, del qual ens resten ja poques desenes de milers d’anys per a la seva finalització.
El fet més característic de la dinàmica climàtica és el seu comportament variable a diferents escales temporals. De forma general es pot establir una distribució de tres escales diferents:
-- Eres glacials i interglacials. Variacions de desenes de milers d’anys.
-- Els períodes climàtics. Variacions de milers d’anys
-- Els episodis climàtics. Variacions de centenars d’anys

Els agents causants d’aquesta dinàmica climàtica tant complexa són molt diversos, amb la complicació afegida d’interactuar entre ells (en ordre decreixent per escala temporal on incideixen):
-- Moviments orbitals de la Terra
-- Intercanvis d’energia oceà/atmosfera
-- Variacions a la constant d’emisió d’energia solar
-- Patrons de circulació atmosfèrica de baixa freqüència (fenòmens ENSO, NAO i d’altres)
-- Activitat volcànica
-- Altres encara poc coneguts
-- Activitat humana (producció industrial i crema de combustibles fòssils)

4.2. La dinàmica interanual dels darrers 500 anys. La miniglaciació

El darrer episodi climàtic complet que ha viscut l’home, la miniglaciació o episodi Neo-Boreal, presenta a Catalunya la peculiaritat d’unes oscil.lacions climàtiques amb importants variacions, almenys, a la freqüència de les sequeres i dels hidrometeors catastròfics.Identificació d’oscil.lacions climàtiques a Catalunya:
- Primeres manifestacions a mitjans del segle XV
- Oscil.lació Inicial (1580-1620)
- Late Maunder Minimum (1675-1715)
- Oscil.lació Maldà (1760-1800)
- Oscil.lació Final (1830-1870)

Les inundacions permeten observar clarament aquest comportament (Barriendos i Martín Vide, 1998), especialment les inundacions catastròfiques, les quals sempre produeixen greus danys o destrucció completa d’infrastructures (vivendes, molins, ponts, sèquies, camins...)

5. Les observacions meteorològiques instrumentals antigues

Des de l’invenció dels aparells de mesurament, especialment el baròmetre i el termòmetre, durant els segles XVI i XVII es prengué consciència de la possibilitat de mesurar regularment els paràmetres del comportament atmosfèric. Les primeres iniciatives internacionals d’observació estandaritzada com la Accademia di Cimento de Florència (1654-1667) o la Royal Society de Londres (1723-1740) no tingueren continuïtat per les dificultats polítiques existents a Europa.

5.1. Les iniciatives il.lustrades per a endegar xarxes d’observadors

Una segona onada d’inciatives s’endegà a les darreries del segle XVIII, amb la Il.lustració (Fierro, 1991):
-- Société Royal de Médecine, París, 1776.
-- Societas Meteorologica Pallatina, Mannheim, 1780.

Els problemes polítics i bèlics de l’època (Revolució Francesa, guerres napoleòniques) provocaren també el fracàs d’aquestes iniciatives. Però almenys bona part dels observadors continuaren la labor de registre sistemàtic fins a la creació de serveis meteorològics oficials a mitjans del segle XIX.

5.2. Les primeres observacions sistemàtiques a Espanya

Les iniciatives il.lustrades es reflectiren a Espanya amb el registre de mesuraments meteorològics per part de metges. En el cas de Barcelona, els registres sistemàtics són els més antics (Dr. Salvà, des de l’1 de gener de 1780) i són continuats per metges fins la consolidació de les observacions oficials més enllà de 1880.

6. Els riscos climàtics

6.1. Aspectes genèrics

El règim pluviomètric intraanual i interanual a la Mediterrània Occidental favoreix la presència d’episodis extrems amb una relativa freqüència i intensitat. És a dir, tant les sequeres com les inundacions esdevenen riscos climàtics perque la seva presència ultrapassa els llindars de tolerància de les societats instal.lades a la regió.

Si bé les innovacions tecnològiques permeten ampliar aquests llindars, també és cert que determinades actituds o actuacions poden generar efectes claraments contraris. Altrament, el comportament natural de les variables físiques porta l’aparició d’episodis extrems. El coneixement més acurat possible d’aquests, mitjantçant registres instrumentals o documents històrics en climatologia històrica, ofereix la possibilitat de gestionar el riscs quan succeeix, preveure i pal.liar els seus efectes i, en definitiva, permetre un desenvolupament sostenible en convivència amb la natura i les seves manifestacions.

6.2. La sequera

La sequera per si mateixa és un risc de difícil identificació i caracterització: és la manca persistent de precipitació. Només és perceptible quan la acumulació del dèficit comença a produir danys. En canvi, probablement és el risc climàtic d’efectes més greus a les comunitats de l’àmbit mediterrani, tant per la seva freqüència com per l’extensió geogràfica dels seus efectes.

L’episodi de 1566-1567:

-- Pèrdua total de les collites de cereal els anys 1566 i 1567 a bona part de Catalunya.
-- Escassetat general i prolongada a les comarques de l’interior (Lleida, Cervera...) per no poder rebre proveïments d’emergència per via marítima (“blat de mar”)
-- Problemes de funcionament dels molins hidràulics per la baixada dels nivells dels rius com al Francolí (Tarragona) i l’Ebre (Tortosa). Problemes afegits d’encariment de la farina per aquest motiu.
-- Realització de rogatives pro pluvia dels nivells màxims a poblacions com Girona, Lleida, Barcelona, Tortosa, Seu d’Urgell o Igualada. A Cervera fins i tot calgué crear un nivell de rogativa nou a l’haver esgotat els recursos (exposició del Santíssim Misteri). No hi havia notícia ni referències d’una sequera tant prolongada i intensa.
-- A la Seu d’Urgell es produí una excepcional concentració de peregrins (rogatives de nivell V) a l’entorn de Sant Ermengol, la qual cosa requerí mesures especials pel respecte que mereixien aquests peregrins:
“E veniren en esta ciutat molts peregryns de la terra baxa p a visitar lo glorios sanct Ermengol y sa estavan alguns dies per so que dits peregrins sien ben tractats y collocats axi den posents com de altras coses necessaryes...” (Arxiu Històric Municipal de la Seu d’Urgell, “Llibre de Consells”, 12 d’abril de 1567).

Altres testimonis reflecteixen la cruesa de l’episodi:
-- “Memoria de esterelitat de temps seguida en los anys mdlxvi y lxvii: ...de tot aquell any ni del altre apres fins en lo Agost no plogue aixi que nos culliren ninguns blats per los secans y per les hortes molt pochs de hont valent se lo blat al sementer a sis y a set sous faneca vingue a la era a valer a vint sous y a mes la faneca de hont la gent resta spantada...” (Arxiu de la Paerïa de Lleida, “Ceremonial antic”).
-- “Not q en lo any 1566 feu gran seca q de un any no plogue fins a 7 de maig q plogue una bona pluja y no sembraren de ça Urgell y en Urgell encara q sembraren no si colli...” (Biblioteca de Catalunya, Manuscrits, Ms. 501, Perot de Vilanova, “Memòries per a sempre”, 1551-1573).

Per a valorar aquesta sequera, es pot dir que en el periode 1941-1970 a Barcelona hi ha 3 ratxes seques de primavera amb més de 30 dies sense precipitació (primaveres de 1957, 1964 i 1965), però només l’any 1566 entre març i maig es produïren 2 d’aquestes ratxes seques...

L’episodi de 1812-1818:
Des que existeixen mesuraments instrumentals per a precipitació a Catalunya (Barcelona, des de 1786), la sequera més intensa registrada és la de 1812-1818. Els valors totals anuals es mantingueren durant set anys per sota del valor mig a Barcelona. 1813 i 1817 registraren valors extremadament baixos (43,7% i 30,7% del total anual respectivament), però 1817 ostenta, a més, el récord d’any més sec conegut als registres barcelonins amb només 197mm.

No és necessari entrar en anàlisis detingudes del causant de les sequeres prolongades a la Mediterrània Occidental: una presència anòmalament persistent de grans centres d’acció anticiclònics sobre l’Atlàntic Nord o Centreeuropa que obliga a les depresions atlàntiques a fer recorreguts molt allunyats de les nostres latituds. La pluja aleshores resta minvada i depenent quasi exclusivament de les precipitacions esporàdiques generades pel pas d’alguna borrasca i per l’activitat convectiva originada o alimentada per la pròpia mar Mediterrània.

6.3. Les inundacions

Els aiguats intensos sovint depassen la capacitat de les xarxes de drenatge naturals. Llavors, rius, torrents i rieres veuen desbordar les seves lleres amb inundacions que ocasionen danys greus i destruccions a les poblacions properes. Els exemples que ofereix la climatologia històrica són esfereidors. Malgrat que la memòria humana és dèbil i caduca –com afirmava un escribà municipal del segle XVII a Puigcerdà-, les inundacions han deixat detallats testimonis en els arxius municipals i eclesiàstics tant per sensibilitat dels funcionaris, testimonis contemporanis dels fets, com per la necessitat d’avaluar els impactes per a empendre la seva reparació o reconstrucció.

L’episodi de pluges intenses de novembre de 1617:
Pot resultar difícil identificar i caracteritzar els episodis d’inundació més greus i fer-ne reconstruccions detallades. El que sembla evident és que amb els 40/60 anys d’observacions veritablement útils cobrint amplis sectors de territori, certament no es pot disposar d’un coneixement real dels episodis més greus, quan la seva freqüència és d’1 cada 80/120 anys.

Però encara dins aquests episodis extrems de recurrència secular hi ha una altre categoria, potser de recurrència plurisecular, que es distingeix per la seva capacitat d’afectar una zona molt més àmplia de l’habitual. Aquest seria el cas dels aiguats de novembre de 1617. A tall d’exemple, totes les capitals del regne de la Corona d’Aragó (Saragossa, València i Barcelona) patiren greus danys fruït de les inundacions de diferents rius.

La imatge dels impactes soferts, obtinguda per recopilació de documents en més de 20 arxius resulta esfereidora:

També es poden oferir exemples, no tant greus però significatius, d’episodis d’inundacions en època instrumental, combinant les dades d’observatori amb els registres d’arxiu.

A més, per a confirmar la forta irregularitat del règim pluviomètric a la Mediterrània Occidental, és interessant mostrar exemples d’inundacions fora de la seva estació habitual, la tardor. Així, cal tenir present que les inundacions són una amenaça pràcticament permanent durant tot l’any.

Els aiguats de març de 1790 i maig de 1853:
La primavera depara sorpreses. Els impactes produïts per dos importants episodis de pluja afectaren bona part del territori. Una llevantada el març de 1790 deixà 174mm a Barcelona (372% de la mitjana mensual) i un xaloc de 10 dies deixà el maig de 1853 a la ciutat 238mm (484% de la mitjana mensual).

Les observacions de presió atmosfèrica arreu d’Europa permeten copçar mínimament el culpable o la situació atmosfèrica propiciadora d’aquestes pluges. En el primer cas, un fort bloqueig anticiclònic a Centreeuropa feia girar llevants molt persistents cap a Catalunya. En el segon cas, la indefinició de la situació, amb una tendència a la presència de baixes presions a la Mediterrània permet suposar el pas d’una forta borrasca, o borrasques succesives per les nostres latituds.

6.4. Les onades de fred

L’àmbit mediterrani sembla un niu de riscos climàtics. L’assortiment de riscos d’origen hídric que pateix la Mediterrània es veu acompanyat de problemes tèrmics. Les invasions de masses d’aire calent, provinents d’Àfrica, semblen lògiques atesa la nostra proximitat al continent “sense fred”. Però en determinades circumstàncies o configuracions sinòptiques, les masses d’aire més pesants i fredes de l’interior del continent euroasiàtic poden arribar fins les nostres latituds. Aquestes adveccions d’aire fred no són inhabituals. Es coneixen bé: tenen una durada de entre 5 i 10 dies aproximadament. Els seus impactes sense esdevenir molt greus, afecten especialment els conreus poc habituats al fred i la vida quotidiana de poblacions poc fetes al rigor siberià. La durada curta i la cruesa relativa juguen a favor.

En canvi, l’estudi de sèries instrumentals i històriques permeten arribar a trobar casos excepcionals. L’onada de fred del desembre de 1788 no fou d’una intensitat extrema, però els seus efectes es sentiren prop de 30 dies: un mes complet de fred siberià.

La durada de l’episodi produí la mort de nombrosos conreus arboris i arbustius. Fins i tots les oliveres pateixen irreversiblement tants dies de glaçada. El riu Ebre a Tortosa es glaça per complet en dues ocasions diferents en un termini de només 10 dies. Altres rius glaçen per tota Europa durant setmanes, impedint el transport fluvial i la molturació de farines en molins hidràulics. A Espanya, fins el riu Segura a Múrcia es glaça.

La causa és una forta depresió a la Mediterrània Occidental i un anticicló estàtic al nord de les Illes Britàniques.

Aquesta i d’altres maltempsades posteriors portaren greus crisis de subsistència per tota Europa. Les produccions agràries irregulars generaren escassetat i caresties. Moltes ciutats patiren alderulls i avalots originats per la fam que en ocasions esdevingueren, com a França, revolucions irreversibles.

7. Bibliografia

Albentosa, L.M. (1981-82): “La importancia del conocimiento de las fluctuaciones climáticas en los estudios históricos. Aproximación al clima de Tarragona durante el siglo XVIII”, Universitas Tarraconensis, Facultat de Filosofia i Lletres, Divisió Geografia i Història, Tarragona, 4, 73-90.

Alexandre, P. (1977): “Les variations climatiques au Moyen Age (Belgique, Rhénanie, Nord de la France)”, Annales ESC, París, 32, 183-197.

Alexandre, P. (1987): Le climat en Europe au moyen âge, Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales, París.

Barriendos, M. i Pomés, J. (1993): L'aigua a Mataró. Inundacions i recursos hídrics (Segles XVIII-XX), Mataró, Caixa d’Estalvis Laietana.

Barriendos, M. (1994): Climatología histórica de Catalunya. Aproximación a sus características generales (ss. XV-XIX), tesi doctoral inèdita, Departament de Geografia Física i AGR, Universitat de Barcelona.

Barriendos, M. (1997): “Climatic variations in the Iberian Peninsula during the late Maunder Minimum (AD 1675-1715): an analysis of data from rogation ceremonies”, The Holocene, 7, 1, pp. 105-111.

Barriendos, M. i Martín Vide, J. (1998): “Secular Climatic Oscillations as Indicated by Catastrophic Floods in the Spanish Mediterranean Coastal Area (14th-19th Centuries)”, Climatic Change, 38, 473-491.

Bentabol, H. (1900): Las aguas de España y Portugal, Vda. i Fills de M. Tello, Madrid, 2ª ed.

Bradley, R.J. i Jones, P.D. (eds.)(1992): Climate Since A.D. 1500, Routledge, Londres.

Brázdil, R. i Kotyza, O. (1995): History of Weather and Climate in the Czech Lands I. Period 1000-1500, Geographisches Institut, Züric.

Brázdil, R. i Kotyza, O. (1996): History of Weather and Climate in the Czech Lands II. The earliest daily observations of the weather in the Czech Lands, Masaryk University, Brno.

Brázdil, R. i Kotyza, O. (1999): History of Weather and Climate in the Czech Lands III. Daily Weather Records in the Czech Lands in the Sixteenth Century II, Masaryk University, Brno.

Fierro, A. (1991): Histoire de la Météorologie, Denoel, Paris.

Font Tullot, I. (1988): Historia del clima de España. Cambios climáticos y sus causas, Institut Nacional de Meteorologia (INM), Madrid.

Frenzel, B. (ed.) (1994): Climatic trends and anomalies in Europe, 1675-1715, Gustav Fischer Verlag, Stuttgart.

Giralt, E. (1958): “En torno al precio del trigo en Barcelona durante el siglo XVI", Hispania, Madrid, CSIC, 18, 38-61.

Glaser, R. i Walsh, R. (eds.) (1991): Historical Climatology in Different Climatic Zones, Würzburger Geographische Arbeiten, 80, Universität Würzburg.

Grove, J. (1988): The Little Ice Age, Routledge, Londres.

Lamb, H.H. (1972 i 1977): Climate: Present, Past and Future, Methuen, Londres, 2 vols. Fundamentals and Climate Now & Climatic history and the future, p. 613+835

Lamb, H.H. (1982): Climate, history and the modern world, Methuen, Londres.

Lamb, H.H. (1988): Weather, climate and human affairs, Routledge, Londres.

Le Roy Ladurie, E. (1967): Histoire du climat dépuis l’an mil, Flammarion, París.

Martín Vide, J. i Barriendos, M. (1995): “The use of rogation ceremony records in climatic reconstruction: a case study from Catalonia (Spain)”, Climatic Change, 30, 201-221.

Olagüe, I. (1950-51): La decadencia española, Mayfe, Madrid, 4 vols.

Pfister, C. (1988): Klimageschichte der Schweiz, 1525-1860. Das Klima der Schweiz von 1525-1860 und seine Bedeutung in der Geschichte von Bevölkerung und Landwirtschaft, Paul Haupt, Bern.

Pfister, C. (1999): Wetternachhersage. 500 Jahre Klimavariationen und Naturkatastrophen, Paul Haupt, Bern.

Proceedings of the Conference on the Climate of the eleventh and sixteenth centuries, (1962), National Center for Atmospheric Research, Boulder, Colorado.

Sánchez Rodrigo, F. (1994): Cambio climático natural. La Pequeña Edad del Hielo en Andalucía. Reconstrucción del clima histórico a partir de fuentes documentales, Departament de Física Aplicada, Universitat de Granada. Tesi doctoral inèdita dirigida per la Dra. Yolanda Castro Díez.

8. 20 Idees-clau de la climatologia històrica

Història i mètodes

+ La climatologia històrica és l’especialitat que estudia la dinàmica climàtica a partir de fonts documentals històriques.

+ L’especialitat és relativament recent. Les iniciatives il.lustrades i positivistes sofriren amb el determinisme una sobtada interrupció i oblit. Només amb el neopositivisme dels anys 60s ha reeixit l’especialitat. Per aquest motiu, el nivell dels resultats encara és modest tant pel que fa les escales espacials com temporals.

+ Les fonts documentals cal que siguin originals amb testimonis generats per persones contemporànies als fets.

+ La informació obtenible cal que sigui contínua en el temps, generada amb homogeneïtat, perfectament datable i mínimament quantificable.

+ Els objectius de la recerca són la identificació i caracterització de la variabilitat climàtica natural en les seves diferents manifestacions a escala plurisecular: episodis, oscil.lacions i anomalies climàtiques, així com episodis meteorològics extrems.

+ El tractament estadístic de les dades, la seva gestió i conservació estan afavorits i potenciats per la creixent capacitat del hardware informàtic. El software comercial i les xarxes de comunicacions favoreixen, altrament, un alt nivell d’intercanvis i la possibilitat d’establir fons internacionals de dades (Euro-CLIMHIST, Universität Bern).

+ L’estat actual de la recerca només permet disposar d’onze sèries d’índexs climàtics a Espanya, set d’elles a Catalunya. Els més de 2500 volums de documentació manuscrita consultada no arriben al 2% del total de fons susceptibles d’ésser aprofitats en primera instància en recerques de climatologia històrica a tota Espanya.

+ La densitat de punts amb sèries de dades encara és baixa atenent la complexitat del clima mediterrani (100km de malla a Catalunya i 500km a Espanya). El periode temporal abastat cobreix els segles XV al XIX.

Fonts documentals i tipus d’informació

+ Qualsevol font documental pot contenir informació climàtica però la consulta exhaustiva del Patrimoni documental resulta impossible o inabastable. Cal centrar-se en aquelles fonts més interessants per la quantitat o qualitat d’informació obtenible, seleccionant aquelles sèries documentals historiogràficament més fiables i completes, i climàticament més riques i interessants.

+ Les sèries documentals més profitoses són aquelles que reflecteixen la vida quotidiana d’àmbits locals: llibres d’actes o resolucions de consells municipals i capitulars, així com dietaris o llibres de memòries d’institucions i particulars.

+ Sens dubte la informació més abundant i útil són els registres de cerimònies de rogatives motivades per algun factor ambiental advers: sequeres, pluges prolongades, tempestes, fred... Es tracta d’una informació indirecta però d’aprofitament òptim per les seves característiques i atesa la manca de descripcions directes de circumstàncies atmosfèriques regulars.

+ La rigidesa institucional i l’immobilisme propis de l’A.R. favoreixen l’explotació de les cerimònies de rogatives com a indicador climàtic estable. El ventall d’institucions implicades (gremis, municipis, església) dóna cert grau d’objectivitat a les rogatives i la diferenciació formal segons la durada i intensitat dels fenòmens (oracions, exposicions, processons, immersions, peregrinacions) favoreix la seva objectivització i quantificació.

+ En àmbits científics il.lustrats durant el segle XVIII començaren les observacions meteorològiques instrumentals. Astrònoms i metges desenvoluparen les primeres xarxes internacionals (Academia di Cimento de Florència, Royal Société de Médecine de París, Societas Meteorologica Pallatina de Mannheim).

+ Poc més de quinze sèries d’observacions diàries endegades al segle XVIII han arribat completes i són “vives” a l’actualitat a Europa. Barcelona (1780þ), Madrid (1786þ) i Càdis (1786þ) són tres d’elles.

+ Les observacions instrumentals antígües, anteriors a l’existència de serveis meteorològics oficials d’àmbit estatal, tenen un contingut molt proper al de les sèries actuals, per la qual cosa no és problemàtic fer-ne un ensamblatge profitós per a la climatologia. Aquesta tasca ja ha estat endegada a Espanya per a les tres sèries abans esmentades en el Grup de Climatologia de la Universitat de Barcelona (Projectes ADVICE i IMPROVE).

Els resultats de la recerca

+ L’estat actual de la recerca no permet concloure uns trets climàtics molt definits. L’especialitat no ha assolit un nivell de desenvolupament òptim, però es poden oferir els trets generals així com l’anàlisi d’episodis meteorològics singulars per les seves magnituts o impactes en les comunitats humanes.

+ A Catalunya la darrera miniglaciació es manifesta, tenint en compte els coneixements actuals, en tres oscil.lacions climàtiques de característiques molt marcades:
a) Oscil.lació Inicial, 1575-1620, increment dels hidrometeors catastròfics i descens acusat de la sequera
b) Oscil.lació Maldà, 1760-1800, increment acusat dels hidrometeors catastròfics però també de la sequera
c) Oscil.lació Final, 1825-1860, increment dels hidrometeors catastròfics i descens acusat de la sequera

+ Els hidrometeors catastròfics (inundacions, temporals, grans nevades) ocasionats per episodis meteorològics extrems, presenten una freqüència baixa però les seves magnituds com a fenomen natural i el seu impacte econòmic i social fan palesa la seva alta capacitat destructiva envers les comunitats humanes.

+ La sequera és sens dubte el risc climàtic per excel.lència a Catalunya. Hi ha episodis severs durant els darrers 500 anys prou frequents i intensos com per atribuïr-li un protagonisme important: 1565-1567, 1626-1632, 1751-1754, 1812-1818... Es presenten habitualment en episodis de 4 a 6 anys de durada i una recurrència relativament alta.

+ L’estudi històric del clima té una vessant aplicada si tenim en compte les incerteses d’un possible canvi climàtic induït per l’home: la manca de referents ens porta a cercar els comportaments regulars del clima i les seves manifestacions extremes del passat proper per a potenciar la predictabilitat climàtica en base a dades empíriques.

AGRAÏMENTS:

Aquest dossier ha estat elaborat a partir d'una sèrie de publicacions (veure bibliografia) dins el marc dels projectes:

EC, ENV4-CT95-0129 (ADVICE)
CICYT, CLI95-1928-C02-02
EC, ENV4-CT97-0511 (IMPROVE)
Generalitat de Catalunya, 1997SGR 00416
CICYT, CLI98-0930-CO2-02

(*)MARIANO BARRIENDOS:

Nascut a Barcelona l'any 1963.Llicenciat en Història i doctor en Geografia.10 anys fent recerca en climatologia històrica,participant com a becari o investigador contractat en projectes de recerca europeus(CE),estatals(CICYT)i catalans (CIRIT).Dos anys d'aprenentatge i recerca al Departament d'Història Ambiental de la Universitat de Berna (Suïssa),dirigit pel Prof.Dr.Christian Pfister,coordinador de la base de dades EURO-CLIMHIST (1995-1996).Unes cinquanta publicacions d'àmbit científic,i prop de vint conferències i ponències sobre la temàtica.A més de la recerca,és docent a la Universitat de Barcelona i imparteix unes assignatures específiques de clima històric a segon cicle,doctorat i en un màster.La tesi sobre el clima històric a Catalunya(s.XV-XIX)va ser qualificada amb la màxima nota i va rebre Premi Extraordinari de Doctorat.Quan es va presentar (1994)va ser la primera de climatologia històrica defensada a Espanya.

METEOSORT OCTUBRE DE 1999

Per qualsevol consulta podeu deixar el vostre missatge: meteosort@meteosort.com

Tornar a: Però...? Qué dius...?